Enseñanzas Náuticas

Para conocer la mar y todo lo que le rodea

L’Albufera de València. Cinquanta anys d’eutròfia

Posted by jonkepa en octubre 6, 2014

Ara fa un segle, Alfons XIII va signar una breu llei per regular la cessió de l’Albufera a l’Ajuntament de València.

 Un lluent d’aigua clara

La imatge en blanc i negre (a dalt) correspon a una fotografia aèria de 1956. S’hi observa com la transparència de l’aigua permet veure les comunitats d’algues macròfites, asprella (Chara vulgaris) fonamentalment, que poblaven l’Albufera.

La imatge en blanc i negre (a dalt) correspon a una fotografia aèria de 1956. S’hi observa com la transparència de l’aigua permet veure les comunitats d’algues macròfites, asprella (Chara vulgaris) fonamentalment, que poblaven l’Albufera.

A començament del segle xx, l’Albufera era un lluent d’aigua prístina al bell mig de vastes hortes i arrossars. A l’aiguamoll, refugi d’una variada cohort de flora i fauna, encara s’amagaven les últimes llúdries. A la feréstega Devesa, sota la custòdia d’un servei de guàrdia, només s’alçava la casa dels Carrabiners. L’estany i la marjal s’alimentaven d’un miríada de canals de reg i drenatge. Per aquestes séquies, obertes en terra i amb marges de bova o lliri-groc, fluïa generosament l’aigua del Xúquer i en menor proporció, també la del Túria.

Sobre aquest espai privilegiat, escriptors com Blasco Ibáñez o Azorín, pintors com Antonio Fillol o Peris Brell, d’entre molts artistes més, contribuïren a forjar una imatge cultural que a inicis del segle xx es convertí en un referent simbòlic per als valencians. La divulgació dels valors de l’aiguamoll en la societat de l’època despertà l’interès pel seu ús públic i la preocupació per un avanç transformador de l’arrossar que minvava a gran velocitat les dimensions del lluent.

El blasquisme fou el catalitzador d’aquestes reivindicacions. El 1901, al manifest La Revolución en Valencia, Blasco Ibáñez havia expressat públicament la necessitat de convertir la forest costanera en un lloc d’esplai per a les classes populars valencianes. L’any següent, amb la impressió de Cañas y Barro, transposà a la literatura l’impacte de l’expansió arrossera sobre la comunitat de pescadors del Palmar. El grup municipal blasquista, que controlà el consistori entre 1901 i 1911, traslladaria a l’administració aquestes aspiracions, mirant d’obtenir la cessió de l’aiguamoll per a l’Ajuntament de València, amb el suport mediàtic i polític del diari El Pueblo i dels diputats de la Unió Republicana a Madrid.

La Universitat de València ( per Carles Sanchis Ibor) va participar activament en la iniciativa municipal i la sol·licitud adreçada al govern de Madrid va ser acompanyada d’un manifest, signat per Eduardo Boscà, Ramón Gómez Ferrer, Pedro M. López i Pascual Téstor, degans de Ciències, Medicina, Filosofia i Dret respectivament. El document subratllava la necessitat d’aconseguir-ne un ús social, tot deixant en un segon pla l’evident interès científic del paratge, escenari de nombrosos treballs i excursions realitzats pels mateixos signants, els seus mestres i companys. L’activitat acadèmica entorn a l’Albufera motivà que fins i tot des del diari Las Provincias es demanara la cessió de l’estany a la Universitat i la construcció d’una residència per a estudiants.

A la imatge en color (baix), de 2006, l’estany està tintat d’un verd opac, com a conseqüència de l’excés de fitoplàncton propi de les condicions d’eutròfia.

A la imatge en color (baix), de 2006, l’estany està tintat d’un verd opac, com a conseqüència de l’excés de fitoplàncton propi de les condicions d’eutròfia.

La cessió de l’Albufera a la ciutat suscità una unanimitat dissortadament major que l’aconseguida posteriorment amb la declaració de Parc Natural. No pot oblidar-se que les pioneres mesures de protecció executades per l’Ajuntament als anys vuitanta a la Devesa foren objecte de dures crítiques, que l’Oficina Tècnica de la Devesa fou incendiada i que la mateixa declaració del Parc Natural fou denunciada per una associació de propietaris i empresaris i anul·lada als tribunals. Les fites legals de 1911 i 1986, malgrat els paral·lelismes, s’emplacen en diferents coordenades ecològiques i socials.

 L’Albufera eutròfica

A partir dels anys seixanta, com és sobradament conegut, les séquies que forniren aquest paisatge començaren a vehicular importants volums de residus urbans i industrials, els quals capgiraren radicalment els paràmetres químics de l’aigua. D’aleshores ençà, l’Albufera és un aiguamoll eutròfic, més aviat hipertròfic, un estat definit per la presència d’un excés de nutrients, generalment originat per l’abocament d’aigües residuals. L’eutròfia s’hi manifesta en un esclat del fitoplàncton que verdeja i enfosqueix l’aigua, en uns recurrents cicles d’anòxia i una radical caiguda de la producció piscícola, singularment de les espècies de major valor comercial.

És molt il·lustratiu acudir a les primeres memòries de molts valencians sobre l’Albufera. He pogut sentir moltes vegades el relat de majors de cinquanta anys que enyoren una claror en l’aigua que permetia veure el fons i deixava que les aus es cabussaren des de l’aire per pescar. També és freqüent escoltar els records dels que begueren directament dels ullals que brollaven a l’estany, dels xiquets del Palmar que passaven l’estiu dins l’aigua dels canals o dels que encara veieren la vegetació aquàtica, el pèl de l’Albufera, que cobria parcialment el lluent. Per contra, el meu record d’infantesa de l’Albufera, com el de molts que no depassen la cinquantena, és un ample canal d’aigües fosques que s’obria a un lluent verdós. Als marges, entre canyes, plàstics i altres deixalles, es descomponien algunes llises, unflades i amb els ulls buits. Aquesta memòria coincideix amb les imatges enregistrades per Carles Mira el 1972 en el seu estremidor documental Biotopo, clos amb una magnífica presa d’un peix que mor buscant a l’aire l’oxigen que ja no troba en una aigua ennegrida.

L’Albufera de València ha esdevingut un trist corol·lari de les deficiències ambientals del desarrollismo espanyol. El creixement urbà dels seixanta i setanta deixà els municipis desproveïts de moltes infraestructures bàsiques: des d’educatives i sanitàries fins al sanejament i tractament de residus. Les séquies i barrancs esdevingueren clavegueres i abocadors que vehiculaven tota mena de residus cap a la marjal. Des de fa tres dècades, els pressupostos públics inclouen importants partides destinades a revertir els danys generats sobre l’ecosistema per aquest creixement desordenat i irresponsable, despeses que s’hauran de mantenir en el futur per assolir la completa recuperació de l’aiguamoll. Es llega a les genera­cions futures una important factura impagada i se les priva de conèixer l’esplendor de l’aiguamoll i la Devesa, sense oblidar el descomunal impacte sobre l’activitat i la forma de vida dels pescadors del Palmar.

Continua…

Versión en castellano

votar

Anuncios

Una respuesta to “L’Albufera de València. Cinquanta anys d’eutròfia”

  1. Información Bitacoras.com

    Valora en Bitacoras.com: Ara fa un segle, Alfons XIII va signar una breu llei per regular la cessió de l’Albufera a l’Ajuntament de València.  Un lluent d’aigua clara La imatge en blanc i negre (a dalt) correspon a una fotografia aèria de 1956. S’hi ..…

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: